- Introducció: Una convergència de mirades
La Biblioteca Horta–Can Mariner ha esdevingut l’escenari de trobada per a una reflexió necessària sobre l’estat de l’educació al barri. Sota el títol “Parlem d’educació al Barri d’Horta”, l’acte ha reunit quatre perspectives complementàries —la institucional, la docent i sindical, la pedagògica i la familiar— amb un objectiu comú: traçar una radiografia honesta de la realitat educativa i abordar les urgències d’un sistema que requereix atenció immediata, especialment en les etapes inicials.
2. La perspectiva institucional: Equitat i territori
Rafael Llanes, Conseller d’Educació del Districte d’Horta-Guinardó i docent, ha aportat la visió de l’Administració, definint el Districte com a pont mediador entre els centres educatius, les famílies i els organismes governamentals.
La seva intervenció ha girat entorn de tres eixos:
- La defensa del Sistema Educatiu amb pressupost públic (centres públics i concertats): Com a garant de l’equitat davant les desigualtats socials que impacten les aules.
- El reconeixement de la realitat: Tot i les limitacions competencials, entén la pressió que pateixen els centres (espais reduïts i alta demanda, …) i la necessitat de millorar l’acompanyament a l’alumnat vulnerable.
- La realitat a les aules: La veu docent i sindical
Des de la primera línia, Patricia Morales (mestra d’Educació Especial i delegada d’USTEC) ha ofert una diagnosi real sobre la situació als centres. Morales ha denunciat un sistema tensionat on la inclusió i les necessitats específiques (que afecten fins a un terç de l’alumnat en alguns casos) xoquen amb uns recursos insuficients.
Anàlisi de la Crisi Docent
Morales ha articulat el malestar del professorat al voltant de tres eixos estructurals que comprometen directament la inclusió i la qualitat educativa:
- Precarització Laboral i Econòmica: La pèrdua de poder adquisitiu i la devaluació salarial, juntament amb la manca de suports a l’aula i la seva inestabilitat per la contractació externa, generen una precarietat aguda.
- Sobrecàrrega i Ràtios Excessives: Les ràtios excessives, l’increment burocràtic i la manca de temps de coordinació creen una càrrega invisible que aboca els equips a l’estrès i al desgast.
- Dèficit Democràtic: s’ha denunciat la verticalitat del sistema i la manca d’espais efectius on el claustre pugui participar (aportar, qüestionar sense por) en decisions clau; això genera desafecció i una pèrdua de sentit de pertinença.
- La dignitat del 0-3: educació, no assistència
Amb la veu de l’experiència, Joan Cela —educador jubilat i membre de la Plataforma 0-3— reivindica l’etapa de 0 a 3 anys com un fonament vital del desenvolupament. Recorda que en aquests primers anys “passen moltes coses, i totes són importants”: s’estableixen els vincles afectius, es construeix la base emocional i es formen les primeres identitats. Per això insisteix que el 0-3 no és un servei de conciliació, sinó una etapa educativa essencial.
Cela exposa diversos problemes estructurals que dificulten aquesta funció educativa. D’una banda, els espais insuficients de moltes escoles bressol limiten les oportunitats de joc i exploració. De l’altra, la vulnerabilitat dels infants, que necessiten estabilitat i continuïtat, contrasta amb la realitat dels equips (molt feminitzats), sovint afectats per condicions laborals precàries que no garanteixen una presència constant.
El punt central de la seva intervenció és la denúncia de la externalització dels serveis 0-3. Aquest model —explica— genera rotació de professionals, desigualtats laborals i manca de cohesió pedagògica, factors que impacten directament en la qualitat educativa. Ho sintetitza amb una frase que resumeix tota la seva mirada: “Si no cuides qui cuida, tampoc cuides l’infant.”
També alerta que la xarxa pública és insuficient i deixa fora moltes famílies, especialment les més vulnerables. Això converteix el 0-3 en un possible amplificador de desigualtats, just el contrari del que hauria de ser.
En un dels moments, afirma que el 0-3 “no es cuida perquè no és productiu”: no genera resultats immediats ni estadístiques visibles i, per tant, queda al marge de les prioritats polítiques. Però justament per això defensa que cal revertir la mirada: invertir en el 0-3 és invertir en futur i en equitat.
0-3 és una inversió, no una despesa
Recollint també les aportacions de la Plataforma 0-3, Cela sintetitza les demandes clau per dignificar aquesta etapa:
- Integració plena del 0-3 dins el sistema educatiu, amb la desaparició de l’externalització.
- Espais dignes i ràtios adequades, pensades per al benestar dels infants.
- Condicions laborals estables i justes, que permetin cuidar i educar amb qualitat.
La seva intervenció conclou amb un missatge contundent que travessa tota la seva exposició:
“El 0-3 és una inversió de futur. Si no cuidem l’arrel, el sistema educatiu sempre arribarà tard.”
I afegeix que la manera com tractem aquesta etapa revela el tipus de societat que estem construint.
- La visió de les famílies: Participació i desempara
Raquel Ibáñez, representant de les famílies i presidenta d’AFA, ha traslladat el sentiment de molts pares i mares: la sensació de no ser escoltats i la percepció de desconnexió amb l’administració.
Ha identificat el 0-3 com un col·lectiu especialment desprotegit, víctima de la manca de places públiques i d’espais inadequats. Ibáñez ha sintetitzat la reivindicació familiar en el concepte “Cuidar a qui cuida”:
- Síntesi del Debat: Reptes Compartits
El diàleg posterior ha fet emergir una diagnosi compartida que transcendeix les posicions individuals:
- Desigualtat i Manca de Planificació: Existeix un dèficit greu de places (crític al 0-3) i una planificació que no respon a la realitat territorial ni a la creixent vulnerabilitat social.
- L’Externalització com a Problema: La gestió indirecta de serveis i etapes educatives genera precarietat laboral, rotació d’equips i trenca la coherència dels projectes pedagògics.
- Dèficit Democràtic: Hi ha una desconnexió entre les polítiques anunciades i la realitat implementada. La comunitat reclama processos participatius reals i transparència.
- Conclusions
La taula rodona ha tancat amb un consens inequívoc: l’etapa 0-3 necessita un canvi estructural profund i deixar de ser la germana pobra del sistema. No es tracta només de recursos, sinó de model.
S’ha instat al Districte i al Departament a treballar amb una planificació realista on l’escolta activa i el diàleg siguin la norma i no l’excepció.
“L’educació és una construcció col·lectiva. Només sumant totes les mirades —famílies, docents, administració i societat— podrem avançar cap a un sistema realment just, inclusiu i humà.
El repte per als polítics i les polítiques és la capacitat d’arribar a acords abans que sigui tard i deixem generacions òrfenes d’una bona qualitat educativa i en conseqüència un millor constructe social i econòmic”
Comentaris recents